Novetats florístiques (2005) a Collserola
Novetats florístiques (2005) a Collserola
Novetats florístiques (2005) a Collserola
Collserola ofereix rareses botàniques (amenaçades o ja desaparegudes). La Vall de Margenat tenia unes 500 espècies. El gènere Quercus al massís és molt ric. Destaquen dues espècies noves: Quercus raffaeliana i Quercus tubaui (vegi's )

Foto: la Muntanya Pelada (Pedralbes), on viuen nombroses
espècies de falgueres.
Muntanya Pelada

Centaurea caerulescens (known from the French Pyrenees), Cheilanthes hispanica (known from Valencia) and Tordylium apulum (known from Mallorca) are recorded for the first time from Catalonia. Several other species were not with certainity mentioned for Collserola (Barcelona): Artemisia arborescens, Asplenium fontanum, Ballota hirsuta, Bromus erectus, Cuscuta planiflora ssp. gordonii, Dryopteris affinis ssp. stillupensis, Ophrys arnoldii, Ophrys passionis, Ornithogalum narbonense, Orobanche caryophyllacea, Polypodium vulgare ssp. vulgare, Rumex scutatus (specially illustrated here), Salix purpurea, Scleranthus perennis, Sonchus asper ssp. glaucescens, and Stipa trichotoma. Recently, Artemisia annua, Chenopodium pumilio and Senecio pterophorus are stepping forth there too. Furthermore, Arenaria serpyllifolia, Calendula arvensis, Hypericum perforatum, Linum tenuifolium and Salvia verbenaca show curious varieties in given locations. In spite of this new records, it is sad to say that much of the biodiversity has really been lost.

Increasing protectionist propaganda has not preserved some autochtonous species from vanishing from this hilly area around and north-west off Barcelona called Collserola. ANTONI DE BOLÓS (1) and FRÈRE SENNEN (ETIENNE MARCELIN GRENIER-BLANC) (2, 8), among other botanists, thoroughly studied the flora of Collserola and its surrounding areas during the first half of the xx century. We regret now that those times, when plenty of species thrived, have passed. FRÈRE SENNEN (2) had already lamented the quick disappearance of some quite good colonies of rare species. Also, recently, botany lovers cannot help missing the once pleasant outings so close to the city that regaled them with plenty of uncommon species while covering very short distances. New freeways, housing estates and calamitous gardening everywhere are to be blamed. Paradoxically, biodiversity can be enhanced by small forest fires in springtime in some arid areas (like Margenat valley), or by stirring the soil while setting trails near some humid places.
This note does not pretend that these small additions to the main local Flora (1) can make up for biodiversity losses. There is no endemic species on this massif, except for some controversial deciduous Quercus hybrids. However, local varieties tend to appear in given locations. Hypericum perforatum showed whitish, clear yellow and dark yellow flowers (in different specimens) on a fallow piece of land now occupied by the Asturian Centre of Sarrià. Calendula arvensis showed, too, three flower colours (dark orange, yellowish-orange and withish-yellow) on the crest just under and south of the Water Road (Carretera de les Aigües), between Margenat and Bellesguard valleys. Higher up this area, there was a tiny specimen of Linum tenuifolium, much like the genuine type —thriving in the Pyrenees— except for its bifid (white) petals. It had four first-decumbent branches of 10 cm or so. And lower down, near a spring called Pine Forest Spring (Font de la Pineda), Arenaria serpyllifolia showed pink (instead of white) flowers. Another example is Salvia verbenaca, wich has either white or pink, or normal (blue-violet) flowers (always in different specimens) at Can Gelabert on the Sant Just valley. Furthermore, many minor species were hopefully described firsthand by FRÈRE SENNEN (2,8), or on second hand (and then halfheartedly) by R.P. MALAGARRIGA (7) and A. DE BOLÓS (1) from Collserola.
The list given here was selected from an unpublished detailed one with some 440 species from the small but very interesting Margenat valley. The author made inventories at the end of the eighties. Other Collserola species were selected from marginal notes handwritten on his issue of the main local Flora (1). A previous release (5) took in account some other rare plants from Collserola: Asplenium septentrionale, Biserrula pelecinos, Glaucium flavum, Oryzopsis coerulescens and Selaginella denticulata.



Artemisia annua L. (Asteraceae). This very aromatic Asian plant had been quoted by O. DE BOLÓS (9) from the White Monk (Frare Blanc) valley (and illustrated by E. SIERRA RÀFOLS). The author had previously seen it at the adjacent Bellesguard valley, in 1977. Now, in 2002, it has disappeared from there. But it can be found beside the Water Road (Carretera de les Aigües) above Pedralbes, and in Sant Just valley, near the bridge down Isart greenhouses. This sturdy (1.5 m high), erect and largely divaricate Artemisia blossoms in October.

Artemisia arborescens L. (Asteraceae). This silvery species is much abundant beside Can Vilagut, near Castellciuró, where Capparis spinosa (a plant conncted, too, with the historic islamic invasion) thrives (in the walls of the ruined castle).

Asplenium fontanum (L.) Bernh. in Schrad. (Polypodiaceae). The main local Flora (1) quotes this small fern only from the upper slope of the Vallès Occidental, northward Collserola. However, there is a good colony at the bottom of the Tresserres torrent, near the spring called of the Good Shepherd (Font del Bon Pastor). The very river-bed became a bramble patch. There was also an ephemeral specimen of Anogramma leptophylla.

Ballota hirsuta Benth. (Lamiaceae). It was quoted in the main local Flora (1) from Montjuic, near the sea, and considered as adventive. It is also present at Park Güell on the humid patches at the sunny east slope. It is considered as a Valencian species.

Bromus erectus Huds. (Poaceae). This grass was quoted long ago from Sarrià. Now it was found at a small humid but sunny patch of flat ground under Pinus halepensis at Valldoreix, forming a small lawn.

Centaurea caerulescens Jord. (Asteraceae). Known from the Or. Pyr. (n. 2086 of the Abbé Coste flore), and from La Seu d'Urgell (ego vidit), it is not so rare here. For an unknown reason the local floras have forgotten it. It thrives, for instance, near the trail towards the South of El Forat del Vent, at the small pass between funicular and Cal Borni, and at the Batllivell pass (La Floresta).

Chenopodium pumilio R. Br.(Chenopodiaceae). Recently has appeared above Sant Sever spring at the sandy piece of plane below Cal Jané.

Cheilanthes hispanica Mett. (Polypodiaceae). Some half-hundred one-square-foot colonies of Cheilanthes tinaei & Ch. maderensis thrive on the Cleared-out Mountain (Muntanya Pelada), over the Water Road (Carretera de les Aigües), above Pedralbes. Rarely it appears between them this other species. It has glandular reddish hairs (50-200 micrometers long, short and curved, spatulate, bottle-like, or typically long and sphere-topped. Later are of 12-14 cells. Furthermore, petioles are 2-3 times longer than laminas. They are glabrous at the free portion —except on the base which is covered by brown-membranous, squamiform, narrowly-lanceolate bracts (0.25 x 5 mm). All three species had been previously determined as Cheilanthes pteridioides (1) but Saéz (10)put things clear.

Cuscuta planiflora Ten. ssp. gordonii (Desmoulins) Kérguelen (Convolvulaceae). This species was not quoted in the Flora of the Catalan countries (3). Only few looping shoots appeared ephemerally on a tiny, sandy granite patch of flat ground, below the crest between Bellesguard and Margenat valleys. It is much smaller than C. epithymum and really white. (It exactly matched n. 2540 of “Flore descriptive et illustrée de la France”, by H. COSTE.)

Dryopteris affinis (Lowe)Fraser-Jenk.(Polypodiaceae). It thrives on the Cleared-out Mountain (Muntanya Pelada). This sulphur and iron slate outcrop is a sunny slope of about 1 acre. It was once a silver ore mine. Shafts and galleries were excavated on it. It is a niche very rich in mosses and ferns (Asplenium onopteris, Asplenium septentrionale, Asplenium trichomanes, Ceterach officinarum, Cheilanthes hispanica, Polypodium cambricum, Pteridium aquilinum). A family group of D. affinis cf. ssp. stillupensis thrived on the ledge of a tiny cave (1 foot high) near the main shaft. It is well hidden and sheltered by a thicket of Brachypodium retusum. However, for the last couple of years it seems dead.

Ophrys arnoldii P.Delforge (Orchidaceae). Some plants blossom on May at the East bottom of Puig Pedrós de l'Obac (DF1990)(100 m). It is very like Ophrys fusca (=lupercalis), but it blossoms much later. The label of the flower has a clear yellowish edge.

Ophrys passionis Sennen (Orchidaceae). It thrived near Pantà de Vallvidrera, on the tiny valley towards Can Sauró (DF2485)(260 m). It is very abundant at the top of the meridional clay talus over l'Estany dels Alous(DF2092)(110 m). Previously, it had been erronously cited as Ophrys atrata Lindl. It blossoms at the beginning of April.

Ornithogalum narbonense L. (Liliaceae). A pretty colony blossoms here in Collserola in an arid and open grassland with Hyparrhenia on sandy granite (and almost flat) soil, near the sunny uppermost locations of the Swallow Park (Parc de l’Orenenta). There is a much pretty colony, too, aside the façade of the church of Sant Iscle de les Feixes (Cerdanyola). Both blossom on May.

Orobanche caryophyllacea Sm. (Orobanchaceae). This parasitic species was not quoted in the local Flora (1). It was found near Can Busquets (La Floresta), at the grassy dry fallow besides the bridge over the Vallvidrera brook.

Polypodium vulgare L. ssp. vulgare (Polypodiaceae). P. interjectum Shivas is generally abundant all over the massif. However P. vulgare is very rare. A small colony thrives at the short-cut that passes below two power lines (DF2485) (270 m, between the curve a little upwards the Sagrada Família rest-home (coming from Can Sauró) and the trail that comes from the main Valvidrera valley. Another tiny colony is present at the area near Salamandra spring, Northward Tibidabo. It had never been cited from the massif, neither as a main species, nor as a subspecies.

Rumex scutatus L. 5, 6 (Polygonaceae). The main difference between this population and the Linnean 2 type can be seen at the (mostly) divaricate and larger —even larger than at Fig.-1— branching of the former. Strange to say, in dry, sunny places it formed an almost spherical thick plant, tough or nearly prickly, of 30 cm high. But it reshaped itself into the typical shape when the habitat was more humid. Now it is much higher than then, and largely divaricate (40 x 40 x 70 cm or 40 x 60 x 50 cm). Let us call it a case of phenotypical plasticity. Some leaves have almost the shape of the Linnean typus as in Fig-2.1 (a little less long and clearly emarginate at the bottom), and some other as in Fig.2-.2. However, they never have more than 2 cm, nor wide, neither long. In some specimens, most leaves are as in Fig.-2.5. The colony thrives down the northwest slope of Saint Peter Martyr (Sant Pere Màrtir) hill, above the spring called “Font de la Beca”, on the edge of the level trail. It grows on grey slate or on light brown clay, at 250 m, with Brachypodium retusum. The author heeded the tough plants on VIII (1997) for first time. The plant usually blossoms from VII to X, but mostly from VIII to IX. In spite of the number of varieties, subspecies or minor related species described 3, 4 as Rumex gallaecicus E. Lago, R. glaucus Jacq., R. hastifolius Bieb, R. induratus Boiss & Reuter, R. insularis Briq. R. majorifolius Pau, R. pyrenaeus Pourr. etc., the author came around to the calmer “nordic” point of view to accept only one species. He had considered once to propose formally the varieties closianus (Fig.- 2.5) and sagittatus (Fig.- 2.6). Now, he recommends to give up the exceedingly analytical botanical point of view.

Salix purpurea L. (Salicaceae). Old quotations from Terrassa and Barcelona have not been confirmed. A small tree thrives at the Tresserres torrent, southward Can Busquets (La Floresta).

Scleranthus perennis L. (Caryophyllaceae). This species was not quoted in the local Flora (1). It was, indeed, quoted from far and much higher mountains north-east the Llobregat river (Montseny). A rare specimen was found at the lee of a small slate-rock eastwards of Ideal Pavillon, on the sunny slope.

Senecio pterophorus DC. (Asteraceae). This allochtonous species was not quoted in the main Catalan Flora (3). It is an adventive plant coming from South Africa and thriving in Australia, too. Recently, it was quoted from El Prat de Llobregat, Montseny —personal communication of J.M. PANAREDA— and elsewhere (6). Its determination was kindly carried out by CÉSAR GUTIÉRREZ. The plant is very abundant on the river sides of the Castellar brook, near Sabadell. It appeared first in Collserola near the tiny reservoir (pantà) of Can Borrell, on the margins of the fallow, up the brook. Recently, it stepped forth on the edges of the level trial that comes from the Wind Hole (el Forat del Vent), above Can Massó.

Sonchus asper (L.) Hill ssp. glaucescens (Jord.) Ball. (Asteraceae). The Catalan Flora (3) quotes it from the littoral cliffs. However, specimens from Sarrià, beside the Vallvidrera pathway, near the God’s Mother (Mare de Déu de l’Estrella) passage, at a rubble, flat, sunny space, can only be identified as this subspecies. The sea is 7.5 Km away.

Stipa (Nassella) trichotoma Nees (Poaceae). This nice grass was not quoted in the local Flora (1). The author’s colleague EUGENI SIERRA I RÀFOLS () patiently identified it in 1981. It is an adventive plant coming from Argentina and Uruguay. It behaves as invasive in South Africa and Australia, but not yet here. It thrives on the hill-pass northward Turó d’En Corts, near the road to Santa Creu d’Olorde. The Catalan Flora (3) locates it very vaguely. Strange to say, the quotation on the script for the previous release (5) disappeared once published.

Tordylium apulum L. (Apiaceae). This species was not quoted in the main Catalan Flora (3), except from Mallorca. Few small specimens thrived on the margin of the trail behind the garden-center Isart, on the Sant Just valley. It must have arrived there thanks to birds.

The author is very grateful to his two colleagues FRITS ADEMA (Leyden) and J. ENRIC ARNOLD (Manresa) for correcting his English and introducing some valuable commentaries.

REFERENCES (quoted into brackets in normal size)

1. BOLÓS VAYREDA, ANTONI DE. (1950). “Vegetación de las comarcas barcelonesas”. Instituto Español de Estudios Mediterráneos. CSIC. (Barcelona).
2. FRERE SENNEN. (1929). “La flore du Tibidabo”. Monde des Plantes, mai 1928-avril 1929. Imprimerie moderne, M. Ch. Duffour ed. (Agen).
3. BOLÓS, ORIOL & VIGO, JOSEP & et al. (1990). “Flora manual dels països catalans”. Editorial Pòrtic (Barcelona).
4. CASTROVIEJO, S. et al. “Claves de flora ibérica”. (2001).Vol. I. Real Jardín Botánico de Madrid. CSIC (Madrid)
5. PANAREDA, J. M. & NUET, J. & ROSELL, A. (1981) “Notes sobre la flora de la terra baixa catalana”. Collectanea Botanica, 12: 147-152. Institut Botànic de Barcelona. (Barcelona)
6. PINO, J. & AFÁN, I. & GUTIÉRREZ, C. (2000). “Senecio pterophorus DC., una nueva especie alóctona en Europa continental”. Anales del Jardín Botánico de Madrid: 58 (1): 188-189. (Madrid).
7. MALAGARRIGA HERAS, R. DE P. (1965). “Flora analítica de Barcelona”. La Salle Bonanova (Barcelona).
8. FRERE SENNEN. (1931). “La flore du Tibidabo”. Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona: XV. Barcelona).
9. O. DE BOLÓS et al. (1981). “Artemisia annua L. a Catalunya”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural: 46 (4): 155-(158).
10 . SAÉZ, L. & VICENS J. 1989. "Cheilanthes tinaei Tod. a Collserola". Notes breus sobre la flora dels Països Catalans. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat. 57: 106-107.
Noves espècies al·lòctones i algunes rareses autòctones que han passat desaparcebudes als botànics fins ara encara es poden trobar a Collserola. Caldria prevenir noves destrosses per protegir la flora que queda.

Centaurea caerulescens (known from the Or. French Pyrenees), Tordylium apulum (known from Mallorca) and Cheilanthes hispanica (known from Valencia) are recorded here for the first time from Catalonia. Several other species were not with certainty mentioned for Collserola (Barcelona): Asplenium fontanum, Ballota hirsuta, Bromus erectus, Cuscuta planiflora ssp. godronii, Cynanchum acutum, Dryopteris affinis, Ferula communis, Ophrys arnoldii, Ophrys passionis, Ornithogalum narbonense, Orobanche caryophyllacea, Polypodium vulgare ssp. vulgare, Rumex scutatus (specially illustrated here), Salix purpurea, Scleranthus perennis and Sonchus asper ssp. glaucescens. Recently, Artemisia annua, Artemisia arborescens, Chenopodium pumilio and Senecio pterophorus are stepping forth there as adventives. Furthermore, Arenaria serpyllifolia, Calendula arvensis, Hypericum perforatum, Linum tenuifolium and Salvia verbenaca show curious varieties in given locations. In spite of this new records, it is sad to say that much (10%) of the whole biodiversity (1000 vascular species) has really been lost.

Novetats florístiques importants són Centaurea caerulescens, Cheilanthes hispanica i Tordylium apulum, fins ara coneguts del Vallespir, València i Mallorca, respectivament, però no de la Catalunya espanyola. Menys importants són: Artemisia arborescens, Asplenium fontanum, Ballota hirsuta, Bromus erectus, Cuscuta planiflora ssp. godronii, Cynanchum acutum, Dryopteris affinis, Ferula communis, Ophrys arnoldii, Ophrys passionis, Ornithogalum narbonense, Orobanche caryophyllacea, Polypodium vulgare ssp. vulgare, Rumex scutatus, Salix purpurea, Scleranthus perennis. Sonchus asper ssp. glaucescens. Com adventícies destaquen: Artemisia annua, Artemisia arborescens, Chenopodium pumilio i Senecio pterophorus. Algunes varietats molt locals d’ Arenaria serpylliofolia, Calendula arvensis, Hypericum perforatum, Linum tenuifolium, i Salvia verbenaca són descrites aquí com a mostra de l’interès de la biodiversitat de la zona. Malgrat tot, es pot dir que el 10% de la flora de fa un segle (1000 espècies vasculars) ha desaparegut del cert.

El massís de Collserola ocupa unes 10.000 Ha. És dins el reticle UTM: 31T/DF. És molt proper (al NO) a la ciutat de Barcelona. El massís comprèn la zona de muntanya baixa molt poc urbanitzada, entre el tram baix del riu Llobregat i del Besòs. L’encerclen, per altra banda, Rubí (riera de Rubí), Sant Cugat del Vallès (riera dels Alous, riera de Sant Cugat), Cerdanyola, Montcada i Reixac, barris alts de Barcelona (Trinitat Nova, Roquetes, Horta, Vallcarca, Bonanova, Sarrià, Pedralbes); Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei i El Papiol.
Un 50% de la flora vascular del massís de Collserola està integrat per espècies mediterrànies. Un 25%, per espècies cosmopolites. Un 15%, per espècies eurosiberianes. Un 8%, per espècies al•lòctones o adventícies. I un 2%, per espècies sub-tropicals. El gènere que més sobresurt i més caracteritza Collserola per la seva enorme diversitat (més de 90 taxons) i complexitat és el Quercus.
De la flora que van palesar ANTONI DE BOLÓS i FRÈRE SENNEN (ETIENNE MARCELIN GRENIER-BLANC) entre d’altres botànics de primers del segle XX, fins RÍOS CALVET, a finals del segle, hom pot dir que unes 100 espècies vasculars (de 1000) n’han desaparegut. FRÈRE SENNEN ja es queixava que el que un any eren colònies abundoses de plantes normalment rares, l’altre tenien només una presència ben escadussera. Alguns creuen que les seves recol•leccions abusives n’eren la causa. L’esperit excessivament analític de FRÈRE SENNEN no sempre ha de ser menystingut. MALAGARRIGA va intentar suavitzar-lo en les seves revisions successives de la flora ibèrica (inèdita). Ophrys passionis, una de les espècies suposadament menors de SENNEN, descrita dels voltants del massís (Bellaterra, Santa Coloma de Gramanet) és ara reconeguda com a vàlida (LEWIN & SOCA, 2001).

L’autor ha tingut el plaer de passejar per Collserola carregat amb les principals obres de flora general i local. En especial, durant l’estudi de la Vall de Margenat, i també més lluny quan l’extrema raresa d’algunes espècies s’ho mereixia. Això, per evitar recol•lectar abusivament. Per a la determinació, ha seguit les obres principals generals: Flora dels Països Catalans, Flore descriptive et illustrée de la France de la Corse et des contrées limitrophes, Flora Iberica; a més de les que figuren a la bibliografia. La principal Flora local segueix essent la d’ANTONI DE BOLÓS (1950).
De les falgueres que semblaven de dubtosa determinació per als botànics locals, l’autor n’ha enviat mostres a ALBERTO HERRERO (Real Jardín Botánico de Madrid) i a LUÍS GARCÍA QUINTANILLA (Universidad Rey Juan Carlos).
Pel que fa a les orquídies del gènere Ophrys, l’autor ha tingut llargues converses amb E. ARNOLD, qui n’ha revisat les fotografies.
L’article 6 de les ordenances1 del Parc de Collserola, creat l’1 d’octubre de 1987, restringeix la recollida de mostres vegetals als usos científics que l’ens permeti. Apart d’aconseguir el permís per recol•lectar mostres de Quercus, l’autor ha optat per una metodologia del tot conservativa en general. Els exemplars d’herbari varen ser duts a la facultat de Farmàcia de la UB.
S’ha procurat engrandir, amb èxit, la colònia d’ Asplenium sptentrionale, després de la repercussió greu de la primera recollida de mostres, però no s’ha sabut mantenir la de Dryopteris affinis, que potser necessitava del recobriment herbós extremadament espès del qual, amb bona fe, l’autor va lliurar-lo en una petita part. Pel que fa a aquesta falguera i a l’ Ornithogalum narbonense —que primer havia pres per Anthericum lilago, tot seguint el criteri de l’obra d’ A. DE BOLÓS—, potser calia haver estat més discret. Per disciplina editorial, —i en contra dels criteris proteccionistes més estrictes— l’autor refereix aquí la situació exacte de les localitats.
L’autor recorre darrerament en btt el massís, la qual cosa facilita la visió de conjunt de moltes àrees i la descoberta d’alguna planta o colònia de plantes molt vistent. Cal prendre mesures extremades, però, pel que fa a la seguretat vial, donada la temeritat en que alguns guàrdies condueixen llurs vehicles.

D’una banda, sembla fàcil estudiar una zona tant propera al domicili i sobre la qual s’han fet ja tants estudis botànics. Per això mateix, el 1976, a la UB (departament de Botànica), el tema es rebutjava com a objecte d’una possible tesina. Però, més tard, el 1996, JOSEP MARIA PANAREDA en dirigí una tesi doctoral (corologia botànica), la de JAUME RÍOS CALVET. El maig de 1987, l’autor d’aquesta nota havia fet un estudi intensiu de la petita (35 Ha) vall de Margenat (Sarrià) on hi trobà 490 espècies (vasculars). RÍOS CALVET, en 10.000 Ha, havia trobat personalment només 400 espècies (comunicació personal de JOSEP MARIA PANAREDA). És estrany constatar a la seva tesi que no va trobar Echium plantagineum, que cita com a desaparegut de Collserola amb molta probabilitat. És estrany perquè als voltants de la mateixa facultat on es va llegir la tesi la planta hi és abundant. A més, és present a d’altres indrets ja no perifèrics de Collserola. També és sospitós que a la tesi l’autor citi sempre molt freqüent Erucastrum nasturtifolium, però gairebé no trobi Hirschfeldia incana. Segurament devia confondre una espècie per una altra. Asplenium septentrionale, Biserrula pelecinos, Glaucium flavum, Oryzopsis coerulescens i Selaginella denticulata havien estat citades de Collserola, per l’autor d’aquesta nota (en col•laboració amb PANAREDA i NUET), a Collectanea Botanica.
Arran d’ Asplenium septentrionale, a l’ Institut Botànic de Madrid (ALBERTO HERRERO NIETO) no han tingut cap mena de dubte sobre la determinació (MA 707815),com no en va tenir, en principi, ORIOL DE BOLÒS, quan en veié mostres. Tampoc EMILIO BLANCO CASTRO quan veiè la colònia in situ. Sí, en canvi, en té tots els dubtes X. FONT, com expressa a la base de dades corològica de la UB 5. Les colònies de Cheilanthes de la Muntanya Pelada (Pedralbes) varen ser determinades per LLORENÇ SÁEZ com a C. tinaei i C. maderensis. Segons l’autor, però, i segons ALBERTO HERRERO NIETO, algunes de les falgueres d’aquest grup que abans es coneixia com Cheilanthes pteridioides, presenten allí les característiques microscòpiques de C. hispanica. La presència de Dryopteris affinis ssp. stillupnesis no és acceptada a la Flora dels Països Catalans (1990), però sí a Flora Iberica (1986). De moment, no es pot determinar del cert si es tracta d’aquesta subspècie, tot i que hi ha indicis que hi apunten.
Un estudi recent de l’autor sobre el gènere Quercus —tot un tabú per als botànics professionals—inclourà algunes novetats per a Collserola, si hom segueix el valuós tractat clàssic hispànic de C. VICIOSO. De moment, però, és de lamentar l’actuació eliminadora del agents del Parc de Collserola respecte a exemplars mil•lenaris, i també arran d’exemplars botànicament raríssims o per descriure com a noves espècies.

Són ben curioses algunes variacions localitzades en espècies comunes. Hypericum perforatum, per exemple, mostrava flors especials al solar situat per sobre la finca del Sagrat Cor (DF2683)(155 m). Ara ja no l’ocupa ni aquesta ni moltes de les més de 150 espècies que hi vivien, sinó la gespa uniforme del Centro Asturiano. Unes mates tenien flors d’un groc gairebé blanc. D’altres, d’un groc típic. I un tercer grup, de color groc fosc una mica ataronjat. També Calendula arvensis presenta, a la carena entre la Vall de Margenat i la de Bellesguard (DF2685)(265 m), flors de tres menes. Unes, d’un taronja fosc; les altres, d’un groc ataronjat; i les darreres, d’un groc clar. Per altra banda, algunes anomalies es presenten a Linum tenuifolium. Una mata petita (20 cm) amb branques decumbents, situada al vessant per sobre la localitat anterior (DF2685)(370 m), presentava pètals blancs bífids. Podria ser classificada com pertanyent a la ssp. tenuifolium (típica dels Pirineus). Arenaria rubra, al camí que condueix a la font de la Pineda (DF2684)(200 m), presenta flors blanques, com ja apuntava JOSEP VIGO (comunicació personal). Algunes mates de Salvia verbenaca, vora Can Gelabert (Sant Just) (DF2182)(95 m), presenten flors de color blanc. D’altres, de color blau-violeta típic. I un tercer grup tenen flors de color de rosa.


Artemisia annua L. (Asteraceae). Aquesta al•lòctona asiàtica tan aromàtica va ser citada el 1978 per ORIOL DE BOLÒS de la Vall del Frare Blanc. Les il•lustracions de SIERRA RÀFOLS ajuden molt la seva determinació. Es troba a la carretera de les Aigües, sobre Pedralbes (DFDF2583)(290 m), a la Vall de Sant Just, entre Ca l’Isart i Can Pedrosa (DF2383)(115 m), a la bifurcació de pistes entre Can Barba i la urbanització de Mas Gener, a Valldoreix (DF1990) (110 m), i, ja als límits del massís, a l’obaga del Turó de Montcada (DF3092)(90 m). Són característiques d’aquesta espècie robusta (1,5 m) les branques molt divaricades. Floreix des de finals d’agost fins primers de novembre.

Artemisia arborescens L. (Asteraceae). Espècie al•lòctona abundant a Cal Vilagut, prop de Castellciuró (DF1985)(180 m). Amb Capparis spinosa, abundant allí també, és una reminiscència de la dominació islàmica. Esporàdicament, era també present al torrent de Can Gardenyes, vora l’ IQS (DF2684)(140 m).

Asplenium fontanum (L.) Bernh. in Schrad. (Polypodiaceae). La principal Flora local (obra d’ANTONI DE BOLÓS) la cita del vessant superior del Vallès Occidental. Al fons del torrent de Tresserres, poc més amunt de la font del Bon Pastor (DF2287)(155 m), a la roca grisa primària, molt ombrívola, hi havia una petita colònia. Però ara és inaccessible, degut a l’espessor de les bardisses. Curiosament, al peu de la roca, a la llera del torrent hi havia unes mates d’ Anogramma leptophylla, una altra falguera ben escassa.

Ballota hirsuta Benth. (Lamiaceae). Havia estat citada com adventícia de Montjuïc, a la principal Flora local. Es considera típica de València (Flora dels Països Catalans). Hi ha dubtes, doncs, sobre l’origen natural o al•lòcton de la seva presència al Parc Güell (DF2985)(160 m), on l’autor l’ha trobada, ja la perifèria del massís de Collserola.

Bromus erectus Huds. (Poaceae). Aquesta herba havia estat citada de Sarrià fa segles, però no hi deu ser pas ara. Una rara excepció a la vegetació típica del país és un petit prat humit sota una pineda (Pinus halepensis) en terreny pla, a Valldoreix (DF2090)(145 m) on abunda aquesta gramínia.

Centaurea caerulescens Jord. (Asteraceae). nº 2085 de la flora de l'Abbé Coste. L'autor l'ha vist abundant sobre Calvinyà, al NE de la Seu d'Urgell. Se suposa citada del Vallespir o dels Pirineus Orientals francesos. No és rara a les vores del Forat del Vent, especialment sobre la pista que va cap el Sud. Es fa també al collet entre el funicular i Cal Borni, i al coll del Batllivell (La Floresta).

Cheilanthes hispanica.(Polypodiaceae) A la Muntanya Pelada, entre Can Caralleu i Sant Pere Màrtir. Barrejat amb Cheilanthes tinaei i Cheilanthes maderensis. Molt rar. (DF2483)(320 m).

Chenopodium pumilio R. Br. (Chenopodiaceae). Ha aparegut el 2005 a l’areny pla sota Can Jané, sobre la font de Sant Sever, a la confluència amb el camí (pista) a Sant Medí. (DF2688) (182 m)

Cuscuta planiflora Ten. ssp. godronii (Desmoulins) Kérguelen (Convolvulaceae). És un paràsit que havia estat citat per CADEVALL de la Mola de Sant LLorenç. A Collserola estava present només en un replà saulonenc a Bellesguard, pujant a la carena (DF2684)(245 m) que fa de partió amb la vall de Margenat, amb Paronychia argentea i Plantago afra. Aquesta espècie coincideix, segons el CNR, amb Cuscuta alba Presl., tal com es descriu a la Flore de la France d’ H. COSTE. (nº 2540).

Cynanchum acutum L. (Asclapiadaceae). Molt citada de la plana terminal del Llobregat. N’hi ha també al límit NE del massís, entre el torrent del Cargol (o d’En Tapioles) i el turó d’En Cuiàs Mort, en una pineda amb sotabosc molt esclarissat. (DF3091)(145 m)

Dryopteris affinis (Lowe) Fraser-Jenk. (Polypodiaceae). Citada de Barcelona per Flora Iberica i la Flora dels Països Catalans a la zona del Montseny. Creixia a la Muntanya Pelada (Pedralbes) (DF2483)(320 m), en un relleix (ombrejat per Brachypodium retusum) de la roca ferruginosa, poc més enllà del forat principal de la mina d’argent abandonada. Potser tornarà a reviure. Aquest indret és molt interessant també per l’abundància d’altres falgueres: Adiantum capillus-veneris (zona inferior, sota la carretera de les Aigües), Asplenium onopteris, Asplenium septentrionale, Asplenium trichomanes, Ceterach officinarum, Cheilanthes tinaei, Cheilanthes hispanica, Polypodium cambricum, i Pteridium aquilinum.

Ferula communis L. (Apiaciae). No citada de Collserola, però sí de les contrades més interiors calcàries. Una mata esplèndida creix front Can Grau (DF2585)(285 m), sobre la carretera de les Aigües, al costat de les escales/drecera. Va ser trobada per JOAN CUIÀS ROBERTSON, en primer lloc. Ell va pregar a l’autor, qui ha comprovat la determinació in situ, que ho afegís a aquesta nota.

Ophrys arnoldii P.Delforge (Orchidaceae) Al repeu ombrívol del vessant oriental del Puig Pedrós de l’Obach. (DF1990)(100 m). És molt similar a Ophrys fusca, però floreix a finals de maig. El label té un marge ben marcat i acolorit de groc a tot el voltant. Floreix a mitjans de maig.

Ophrys passionis Sennen (Orchidaceae). A la vora el pantà de Vallvidrera, a la valleta en direcció cap a Can Sauró (DF2485)(260 m). I, molt abundant, al cim del talús argilós meridional de l’estany dels Alous (DF2092)(110 m). Havia estat citada erròniament a Vallvidrara com a Ophrys atrata Lindl. Floreix a primers d’ abril.

Ornithogalum narbonense L.. (Liliaceae). Una bellíssima colònia creixia a la base del coster solell (DF2583)(205 m) entre el Parc de l’Oreneta i la carretera de les Aigües. És un lloc molt sorrenc, assolellat, amb Hyparrhenia hirta. No havia estat citat a la Flora principal local, potser per confusió amb Anthericum liliago. Entre d’altres trets distintius, però, cal recordar la nervadura verda dels tèpals. Hi ha una colònia preciosa, també, vora la façana de l'església de Sant Iscle de les Feixes (Cerdanyola). Ambdues floreixen pel maig.

Orobanche caryophyllacea Sm. (Orobanchaceae). No havia estat citada a la Flora local principal. Viu al prat força pla vora el pont sota Can Busquets (DF2287)(150 m).

Polypodium vulgare L. ssp. vulgare (Polypodiaceae). Al massís, domina P. interjectum Shivas, per això destaca una petita colònia a la drecera entre la corba de poc més amunt de la Sagrada Família de Can Sauró i la pista que puja de la vall principal de Vallvidrera, i que passa per sota les dues línies elèctriques (DF2485) (270 m). També hi ha una petitíssima colònia a la vora la font de la Salamandra, al Nord del Tibidabo. Sigui com a subspècie o com a espècie principal, no havia estat citada al massís.

Rumex scutatus L. (Polygonaceae). No citada fins ara al massís de Collserola ni de les proximitats. N’hi ha una colònia densa sobre la font de la Beca (DF2483)(220 m), a l’obaga de Sant Pere Màrtir (Vall de Sant Just). L’habitat és un prat sec de Brachypodium retusum sobre llicorella grisa trinxada. La diferència principal respecte al tipus linneà 2 és que moltes mates (de fins a 1,2 m, però la majoria només de 70 cm) aquí tenen branques divaricades molt llargues, el que li dona a vegades major amplada que alçària. Fins i tot poden ser més llargues del que s’esquematitza a la Fig-1. Per altra banda, algunes mates tenen o tenien una forma gairebé esfèrica (de fins a 30 cm), formant una mena de coixí punxent. D’altres mates tenen una forma típica allargada (fins a 40 cm d’amplada per 70 d’alçada). Aquests tres tipus (ampla, esfèric, allargat) no semblen fixes. És molt possible que es passi d’un a l’altre segons la humitat del terreny i la bonança del clima. Ha de ser un cas de plasticitat fenotípica. Algunes fulles semi-basals tenen la forma del tipus linneà (Fig.-2.2) No tenen més de 2 cm. Són gairebé igual d’amples que de llargues. D’altres fulles són com es representa a la FIg.-2.5. Floreixen principalment d’agost a octubre però poden fer-ho escadusserament fins dos mesos abans o després. En èpoques extremes els estams (sempre ràpidament caducs) solen ser estèrils. Moltes espècies menors o sub-taxons s’han descrit dins aquesta espècie 3,4: Rumex gallaeciucs E. Lago, R. glaucus Jacq., R. hastifolius Bieb, R. induratus Boiss & Reuter, R. insularis Briq., R. majorifolius Pau, R. pyrenaeus Pourr, etc. L’autor s’havia proposat descriure aquesta colònia com una varietat intermèdia (var. closianus) (vegi’s Fig.-2.5) entre la ssp. induratus i la ssp. scutatus, Amb la revisió de l’herbari BCN havia estructurat les varietats i creat també una altra varietat nova (var. sagittatus) (vegi’s Fig.-2.6). A la fi, però es decidí per la simplicitat “nòrdica” tot pensant que l’espècie és polimorfa no només a diverses contrades, sinó en una mateixa, depenent de l’habitat.
Rumex cristatus DC. Abundant als marges humits vora les rieres i torrents una mica assolellats, arreu. Sembla que substitueixi R. conglomeratus o poster és que havia estat mal determinat i tot era R. cristatus.

Salix purpurea L. (Salicaceae). Havia estat citada de Terrassa fa segles. Actualment, almenys, un arbret viu bé al torrent de Tresserres (DF2287)(165 m) al S de Can Busquets (La Floresta).

Scleranthus perennis L. (Caryophyllaceae). Havia estat citada del Montseny, però de Collserola. Ha estat trobada per l’autor a l’abric d’una esquist, al vessant solell (DF2685)(380 m) a l’ E de l’Ideal Pavillon.

Senecio inaequidens DC. Algunes mates fa temps que viuen al marge extern de la pista que puja a Cal Borni, vora el collet de la caseta dels peons caminers (41 º 25' 15.43''N // 002º 07' 32.55'' E // H 1177 feet).

Senecio pterophorus DC. (Asteraceae). És una adventícia procedent de Sudàfrica. Els exemplars varen ser revisats per CÉSAR GUTIÉRREZ. A Collserola l’autor la vegi primerament el pantà de Can Borrell, als marges sorrencs de la plataforma del fons de la vall (DF2589)(170 m) i també al marge de la posta sobre Can Masó (DF2788)(350 m),vora el Forat del Vent. Ha estat citada del Montseny i d’altres contrades properes. L’autor l’ha vista molt abundant a la riera entre Castellar i Sabadell.

Sonchus asper (L.) Hill ssp. glaucescens (Jord.) Ball. (Asteraceae). És citada com a típica dels espadats marítims, però a Collserola l’autor l’ha trobada en unes runes vora la pista sota el convent del capdamunt del carrer de la Mare de Déu de l’Estrella (DF2684)(200 m) (Sarrià).

Tordylium apulum L. (Apiaceae). Aquesta petita ombel•lífera vivia al marge molt assolellat de la pista darrera el recinte gran del viver de Cal Isart (DF2383)(140) (vall de Sant Just), prop del dipòsit d’aigua. Ha estat citada a Mallorca però no a Catalunya. És molt probable que hagi vingut d’allí gràcies a les aus migratòries; com Succowia balearica, per exemple, al Garraf. A la riera de Vallvidrera (Valldoreix) havia estat citada i l'autor l'ha vist abundant T. maximum.

Aquesta aportació no pretén donar la idea equivocada que la biodiversitat s’estigui recuperant. Més aviat al contrari. Pretén donar l’alarma sobre els projectes d’urbanització (ja en part acomplerts) de la perifèria del massís (a la Vall de Margenat i més amunt del desert de Sarrià) o al mateix centre del Parc (com ara els voltants de Can Busquets), on precisament hi ha més biodiversitat. L’ordenació del territori hauria de passar per promoure la urbanització de zones amb menys biodiversitat. Els botànics no només hauríem de recollir mostres, sinó ajudar a multiplicar i protegir les colònies en perill d’extinció, com a mesura preventiva.
És lamentable no poder comptar amb el luxe de la companyia d’espècies ben rares, com passava de bell antuvi. D’aquestes 200 ben rares, 100 no sabem ben bé si han desaparegut del tot. Moltes passejades per indrets tan propers a la ciutat són ja impossibles, degut a la construcció de vies de comunicació, jardins, edificis, o per altres factors. Paradoxalment, podrien influir negativament el conservacionisme que fa avançar el bosc on abans hi havia clarianes, o que impedeix l’activitat carbonera i la del bestiar (en la major part del terreny). En canvi, semblen positius per a la biodiversitat els petits incendis a principis de la primavera, i el remenar les terres en indrets una mica humits.
Amb tot, l’autor remarca 2 espècies noves per a Catalunya (Cheilanthes hispanica, Tordylium apulum), 16 tàxons nous per al massís, i la presència de 4 espècies adventícies curioses (Artemisia annua, Artemisia arborescens, Chenopodium pumilio and Senecio pterophorus). Arran de Rumex scutatus, una de les espècies noves per al massís, l’autor pensa que de moment és millor considerar l’espècie com fenotípicament força variable, tot i que se’n podrien destriar subspècies i varietats arreu d’ Espanya. Les varietats locals d’Arenaria serpyllifolia, Calendula arvensis, Hypericum perforatum, Linum tenuifolium I Salvia verbenaca podrien engruixir les flores extremadament analítiques; però, de moment, només es destaquen com a curiositats.


BOLÓS VAYREDA, ANTONI DE. 1950. Vegetación de las comarcas barcelonesas. Instituto Español de Estudios Mediterráneos. CSIC. Barcelona.

BOLÓS, ORIOL DE & RM.MASALLES, 1981. Artemisia annua L. a Catalunya. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural: 46 (4): 155-(158).

BOLÓS, ORIOL DE & JOSEP VIGO, & et al. 1990. Flora manual dels països catalans. Editorial Pòrtic Barcelona.

CASTROVIEJO BOLÍBAR, S. et al. 2001. Claves de flora ibérica, vol. I. Real Jardín Botánico de Madrid. CSIC. Madrid. [F. MUÑOZ-GARMENDIA: Polypodium, Cheilanthes. SALVO, Á.E.& M.I. ARRABAL: Dryopteris].

COSTE, H. 1903. Flore descriptive et illustrée de la France de la Corse et des contrées limitrophes. Librairie scientifique et technique Albert Blanchard. Paris.

FRÈRE SENNEN. 1931. La flore du Tibidabo. Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona: XV. Barcelona.

LEWIN, J-M. & R. SOCA. 2001. Ophrys passionis Sennen, validation nomenclaturale. J. Bot. Soc. Bot. France 14: 49-52.

MALAGARRIGA HERAS, R. DE P. 1965. Flora analítica de Barcelona. La Salle Bonanova. Barcelona.

PANAREDA, J. M. & J. NUET & A. ROSELL. 1981 Notes sobre la flora de la terra baixa catalana. Collectanea Botanica, 12: 147-152. Institut Botànic de Barcelona. Barcelona.

PINO, J. & I. AFÁN, & C. GUTIÉRREZ. 2000. Senecio pterophorus DC., una nueva especie alóctona en Europa continental. Anales del Jardín Botánico de Madrid: 58 (1): 188-189. Madrid.

RÍOS CALVET, JAUME.1997. Corologia de la flora vascular de Collserola. UB. Tesis nº 42. TH 545 (microfitxa).

SÁENZ, L. & J. VICENS. 1989. Cheilanthes tinaei Tod. a Collserola. Notes breus sobre la flora dels Paîsos Catalans. Butll. Inst. Cat. HIst. Nat. 57: 106-107.